L’ESCUT*. Iňaki DE JUANA CHAOS

Miro la televisió. Escolto la ràdio. Llegeixo diaris i revistes i el bombardeig és intensiu i permanent. L’enemic ha crescut. Detencions en Iparralde i en Hegoalde. Batudes en els Estats francesos i espanyols. Informacions enverinades que intenten inocular el virus de la desconfiança.

El Lobo, un simple bocamoll que la policia ha premut abans de llançar-lo a favor dels inutilitzables (com tots els bocamolls) és recuperat avui i elevat a la categoria d’heroi de la infiltració i dels serveis secrets; a la de personatges de pel•lícules i de reportatges on s’exhibeix en fanfarrónades novel•lesques a base de xecs i de guions.

Maniobres de desànim. Fugides organitzades en la premsa de correspondència i de converses, totals o parcials, però a tot els casos interessades i manipulades, fins i tot si reconec que no hem de facilitar-los el treball.

Dispersió a les presons : penitenciari i interpenitenciari. Els mals tractaments, les tortures renovades amb les èpoques però permanents en les formes i tan antigues com la repressió política. Les agressions. El sofriment per a les nostres famílies i amics. Els companys malalts de qui la gravetat de la situació és objecte de xantatge.

Sí, l’ofensiva és difícil, sobre tots els fronts és incontestable. Potser l’enemic s’aventura-t’ell a pensar que ens pot matar ? Que pot acabar amb el Moviment d’Alliberament Nacional Basc ? Que aconseguirà fer doblegar-se un poble, o almenys a posar els seus passos silenciosos no deixant-lo caminar més que sobre moqueta ?

No necessito ser endeví per poder cridar amb tota la meva força i la meva convicció, en una expressió políticament incorrecta : són fets! Farà fotre amb tot el que ha fet abans perquè no guanyarà. O potser no s’han donat encara compte que tenim un escut indestructible que no és altre que la raó ?

Com tot poder totalitari, feixista o neofeixista, el govern actual del PSOE, com el seu predecessor i aquells d’abans, es veu obligat a reescriure la història de manera permanent; de manipular i de mentir, creant de bons i de dolents a la seva conveniència, passar de molt lluny de la ratlla de la cèlebre ficció orwellienne. I això com a estratègia de guerra en el sol i proclamat objectiu de la nostra assimilació, d’obtenir el renunciament als nostres principis, valors i drets, i la nostra integració al sistema.

Jutges prevaricadors, polítics corromputs, professionals de la tortura, escarcellers sense escrúpols : són avorrits, fatigosos, previsibles. No mereix cap respecte ni consideració, no la menor cosa que mereixeria canviar el to d’aquesta carta.

Però allò mereix una explicació. Totalitari l’actitud de Zapatero ? Feixistes aquests ulls bonics blaus i aquest somriure angelical ? Aquell mateix que ha tret els soldats de l’Iraq ? Aquell que modificarà les lleis sobre l’avortament, el divorci i altres per acontentar una ‘esquerra domesticada’ ? I ben sí, tot allò és sense el menor dubte del totalitarisme, ja que prenent Euskal Herria com a punt de referència, el que no sabria ser diferent per als Bascos, el que promulga lleis d’excepció, aquell que crea o manté en vigor els tribunals d’excepció, aquell que protegeix la tortura, prossegueix i reprimeix els drets d’associació, d’expressió, de premsa; el que prohibeix la participació política i electoral; i el que fa tot allò per reduir una nació al silenci i negar el seu dret a l’autodeterminació és un feixista de manual, separem floritures de llenguatge.

Tècnicament, he acabat el 5 d’octubre de 2004 de netejar la pena intramuros que m’ha estat imposada pel sistema jurídic i penitenciari sota el Codi Penal de 1973, codifica franquiste incomparablement més ‘tou’ que el seu hereu actual. Des d’aquest dia, no he sortit de presó, oficialment perquè el jutja Gómez Bermúdez, altra estrella meteòrica nascuda del sofriment basc, té ‘dubtes’ sobre la pena consumada.

I una vegada encara, el menyspreu en el qual la llei és mantinguda pels seus propis servidors no falta de sorprendre’m, que no perden mai aquesta capacitat! Que la refusàvem i la combatem és normal, però que els que en viuen la menyspreïn és un indicador suplementari de la seva funció.

Tanmateix, els termes d’il•legalitat, de presa d’ostatge no poden ser utilitzats en el meu cas. I el fet que ho siguin per a la meva defensa em desagrada, perquè som 700 a ser retinguts en ostatge i de manera il•legal, i certs des de fa més temps que jo, i extramuros és tota una part de la societat que no s’ha doblegat que ho és igualment. Al cap i a la fi, són centenars de milers de Bascos que són avui al règim penitenciari, en l’espera de la nit en què uniformes vindran colpejar a la seva porta i notificar-los la repressió per al seu mal comportament.

El ministre López Aguilar ha estat molt més clar. Juana en cap cas no pot ser alliberat i no hi ha res a afirmació de més. Motiu ? No dóna cap signe de ‘resocialització’. Tanmateix, i feliçment, de resocialització no hi ha cap signe tampoc en la immensa majoria de les 700 presoneres i presoners, ni en una gran part de la societat basc.

Perquè resocialitzar en el sentit utilitzat per l’enemic implica la derrota i l’acceptació dels contra valors tan magníficament defensats per tots els López Aguilar, Zapatero i Gómez Bermúdez. Però s’haurien de formular una qüestió : si 700 companys havent fet i tenint encara a fer milers d’anys de presó no donen cap signe de ‘resocialització’, no allò seria a causa d’un defecte en el ‘tractament penitenciari’? Aquest defecte és que posseïm l’escut de la raó. I que res no és invencible, ni personalment, ni políticament, excepte la interiorització del fracàs.

En tots els processos, hi ha alçàries i parts baixes. Les aparences són enganyoses també. Políticament, el soroll no significa la força, el silenci no significa la feblesa. Guanyarem. Llegim la història d’altres processos victoriosos, no dels perdedors. Comparem l’acceptació del nostre discurs polític per una part de la societat basc, mantenint i fa 25 anys. I la resta és fàcil : treball, sacrifici, ensenyar-se d’errors i no posar bastons a les rodes de la nostra pròpia bicicleta.

Fa anys, he sentit un company molt apreciat cridar amb força ‘Tregui les seves mans brutes d’Euskal Herria’. Sí, prengui’ls, perquè tot altre camí no implica més que sofriment. O el futur acabarà ensenyant, sense el menor dubte, que els hi perdrà.

Iňaki DE JUANA CHAOS / Publicat en el Diari Basc ‘GARA’. 01.12.2004.

*Traduccio en català : Col.lectiu ‘Amnistia.Presó.LLuites.Dret’

Per tornar sobre la pàgina inicial :
anar sobre : COL·LECTIU ‘AMNISTIA PLD’ (en alt)
després fer clic sobre : AMNISTIA.PRESO. LLUITES.DRET
(obre finestres a la dreta : BLOGROLL)